ACCURA UHD
Atenció Assistencial Domiciliària

• SEROTERÀPIA - FLUÏDOTERÀPIA

• SEROTERÀPIA - FLUÏDOTERÀPIA

•   ÍNDEX SEROTERÀPIA - FLUÏDOTERÀPIA

• Concepte de Seroteràpia - Fluïdoteràpia
• Volum i distribució dels líquids corporals
• Pauta de Seroteràpia - Fluïdoteràpia
• Solucions de teràpia intravenosa
• Sistemes d'Infusió
• Sistema de Perfusió
• Càlcul de la Velocitat de Perfusió en Seroteràpia

---

•   CONCEPTE DE SEROTERÀPIA - FLUÏDOTERÀPIA

Seroteràpia: Tractament consistent en l'administració de sèrums amb la finalitat de restablir l'equilibri hidroelectrolític.

Fluïdoteràpia: Mètode terapèutic destinat a mantenir o a restaurar per via endovenosa el volum i la composició normal dels fluids corporals.

Sèrum: Nom genèric de determinades solucions d'electròlits emprades en terapèutica per a restablir l'equilibri hidroelectrolític.

Objectiu de la Seroteràpia-Fluïdoteràpia:
Recuperació i manteniment de l'equilibri hidroelectrolític alterat.

Indicacions principals de la Seroteràpia-Fluïdoteràpia:
- Hipovolèmia
- Depleció de fluids extracelulars
- Depleció aquosa
- Depleció salina
- Hipernatrèmia

Abreviatures utilitzades en aquest document:
- cm = Centímetre
- cc = Centímetre cúbic
- dL = Decilitre
- gr = Gram
- H = Hidrogen
- K = Potasi
- Kcal = Quilocaloria
- kg = Quilogram
- L = Litre
- mEq = Mil.liequivalent
- mL = Mil·lilitre
- mmol = Mil.limol
- mOsm = Mil.liosmol
- Na = Sodi
- pH = Concentració d'ions hidrogen

---

•   VOLUM I DISTRIBUCIÓ DELS LÍQUIDS CORPORALS

En l'individu adult, el líquid corporal total s'estima en un 60% del pes corporal.

El líquid corporal total es distribueix en dos compartiments principals:
1) El Líquid Intracel·lular, que correspon a dos terços del líquid corporal total.
2) El Líquid Extracel.lular, que representa el terç restant i que es distribueix entre els compartiments intersticial, plàsmic i transcel.lular.

Composició iònica

La composició iònica dels dos compartiments principals, extracel.lular i intracel·lular, difereixen en forma significativa. Cap compartiment és completament homogeni, i també varien els diversos tipus cel·lulars que els componen.
La diferència en la composició dels compartiments intracel·lular i extracel.lular és el resultat de les barreres de permeabilitat i els mecanismes de transport, tant actius com passius, presents en les membranes cel·lulars.
Entre els factors que determinen el moviment entre els diferents compartiments, l'osmosi és el principal factor que determina la distribució dels líquids en l'organisme. L'osmolaritat de tots els fluids orgànics és el resultat de la suma d'electròlits i no electròlits d'un compartiment.
Un organisme fisiològicament estable manté una pressió osmòtica gairebé constant i uniforme en tots els compartiments.
Quan es produeixen canvis de concentració es tracta de restablir l'equilibri osmòtic mitjançant la redistribució del dissolvent, l'aigua. Per tant, un canvi en un compartiment com el vascular té repercussió en l'intracel·lular.

---

•   PAUTA DE SEROTERÀPIA - FLUÏDOTERÀPIA

Pauta de Seroteràpia-Fluïdoteràpia:
Cal tenir en compte el volum que precisa el pacient, l'aportament electrolític que requereix i si necessita aportament calóric.

Volum:
Per a calcular el volum cal conèixer les pèrdues (diüresi, drenatges, diarrees, sonda nasogástrica, pèrdues insensibles...) i les entrades (alimentació oral, medicació intravenosa, nutrició parenteral, hemoteràpia...).
Les pèrdues insensibles es calculen multiplicant la quantitat de 0,6 mil·lilitres per quilogram de pes i hora.
En un pacient febril s'incrementen les pèrdues en un 20% per cada grau centígrad per sobre de la temperatura correcta.
Per a poder realitzar aquests càlculs s'utilitza el balanç hídric (sumant les entrades i restant les sortides, i valorant el seu valor positiu o negatiu) i realitzant un seguiment del pes del pacient.

Aportament electrolític:
El càlcul de l'aportament electrolític es pot determinar mitjançant el mesurament de la diüresi i la sol·licitud d'un ionograma d'orina. La multiplicació dels valors de sodi i potasi del resultat del ionograma en orina pel volum de diüresi diària ens proporciona les pèrdues de sodi i potasi en 24 hores.
El càlcul de l'aportament electrolític es realitza en relació al sodi per a escollir el sèrum més adequat, mentre que el potasi i altres electròlits seran afegits com additius.

Si es produeixen pèrdues extraordinàries per sondes o drenatges (superiors a 500 mil·lilitres) han d'incloure's en el càlcul del volum i de l'aportament electrolític.

Aportament calòric:
Per a realitzar el càlcul de l'aportament calòric pot utilitzar-se la següent fórmula:

---

•   SOLUCIONS DE TERÀPIA INTRAVENOSA (Composició i propietats)

1. SOLUCIONS CRISTAL.LOIDES

Les solucions cristal.loides són aquelles que contenen aigua, electròlits i/o sucres en diferents proporcions i que poden ser hipotòniques, hipertòniques o isotòniques respecte al plasma.
La seva capacitat de expandir volum està relacionada amb la concentració de sodi de cada solució.
Les solucions cristal.loides isotòniques respecte al plasma es distribueixen pel fluid extracel.lular, presenten un alt índex d'eliminació i es pot estimar que als 60 minuts de l'administració roman només el 20% del volum infós en l'espai intravascular.
La perfusió de grans volums d'aquestes solucions pot derivar en l'aparició d'edemes perifèrics i edema pulmonar.
Les solucions hipotòniques es distribueixen a través de l'aigua corporal total. Consisteixen fonamentalment en aigua isotonitzada amb glucosa per a evitar fenòmens de lisis hemática. Només el 8% del volum perfós roman en la circulació, ja que la glucosa entra a formar part del metabolisme general generant-se CO2 i H2O i la seva activitat osmòtica en l'espai extracel.lular dura escàs temps. A causa de la mínima o fins i tot nul·la presència de sodi en aquestes solucions, la seva administració queda pràcticament limitada a tractaments d'alteracions electrolítiques (hipernatrèmia), altres estats de deshidratació hipertònica i quan sospitem la presència d'hipoglucèmia.

1.1. Solució Salina Isotònica (Sèrum Fisiològic)

La solución salina al 0.9% també denominada Sèrum Fisiològic, és la substància cristal.loide estàndard, és lleument hipertònica respecte al líquid extracel.lular i té un pH àcid.
La normalització del dèficit de la volèmia és possible amb la solució salina normal, acceptant la necessitat de grans quantitats, a causa de la lliure difusió entre l'espai vascular i intersticial d'aquesta solució.
Després de la infusió de 1 litre de sèrum salí només un 20-30% del líquid infós romandrà en l'espai vascular després de 2 hores. Com norma general és acceptat que es necessiten administrar entre 3 i 4 vegades el volum perdut per a assolir la reposició dels paràmetres hemodinàmics desitjats.

1.2. Solucions Salines Hipertòniques

El seu mecanisme d'actuació es deu principal i fonamentalment, a l'increment de la concentració de sodi i augment de l'osmolaritat que es produeix a l'infondre el sèrum hipertònic en l'espai extracel.lular (compartiment vascular). Així doncs, el primer efecte de les solucions hipertòniques seria l'ompliment vascular. Hauria un moviment d'aigua de l'espai intersticial i/o intracel·lular cap al compartiment intravascular. Una vegada infosa la solució hipertònica, l'equilibri hidrosalí entre els diferents compartiments es produeix d'una forma progressiva i l'efecte osmòtic també va desapareixent de manera gradual.

1.3. Solució Glucosada Isotònica (Sèrum Glucosat al 5%)

És una solució isotònica (entre 275-300 mOsmol/L) de glucosa, amb dues indicacions principals que són la rehidratació en las deshidratacions hipertòniques (per sudació o por falta d'ingestió de líquids) i com agent aportador d'energia.
La glucosa es metabolitza en l'organisme, permetent que l'aigua es distribueixi a través de tots els compartiments de l'organisme, diluint els electròlits i disminuint la pressió osmòtica del compartiment extracel.lular. El desequilibri entre les pressions osmòtiques dels compartiments extracel.lular i intracel·lular, es compensa pel pas d'aigua a la cèl·lula. En condicions normals, els osmorecpetors sensibles al descens de la pressió osmòtica, inhibeixen la secreció d'hormona antidiürètica i la sobrecàrrega de líquid es compensa per un augment de la diüresi.
El sèrum glucosat al 5% proporciona, a més, aportament calòric. Cada litre de solució glucosada al 5% aporta 50 grams de glucosa, que equivaleix a 200 kcal Aquest aportament calòric redueix el catabolisme proteic, i actua per altra banda com protector hepàtic i com material de combustible dels teixits de l'organisme més necessitats (sistema nerviós central i miocardi).

1.4. Solucions Glucosades Hipertòniques

Les solucions de glucosa hipertòniques, igual que la solució de glucosa isotònica, una vegada metabolitzades desprenen energia i es transformen en aigua. Degut al fet que mobilitza sodi des de la cèl·lula a l'espai extracel.lular i potasi en sentit oposat, es pot considerar a la glucosa com un proveïdor indirecte de potasi a la cèl·lula.

1.5. Solucions Glucosalines

Les solucions glucosalines tenen eficàcia com hidratants i per a cobrir la demanda d'aigua i electròlits amb aportament de glucosa.

1.6. Solució Polielectrolítica de Ringer Lactat

La majoria de les solucions cristal.loides són acidòtiques i per tant poden empitjorar l'acidosi tisular que es presenta durant la hipoperfusió dels teixits davant qualsevol agressió. No obstant això, la solució de Ringer Lactato conté menys clor que el sèrum fisiològic, causant menys possibilitat de causar acidosi. És de preferència quan hem d'administrar quantitats massives de solucions cristal.loides.
L'efecte de volum que s'aconsegueix és molt similar al de la solució fisiològica normal.
La vida mitjana del lactat plàsmic és de més o menys 20 minuts, podent-se veure incrementat aquest temps a 4 o 6 hores en pacients amb xoc.

1.7. Solucions alcalinitzants

S'utilitzen quan existeix o es produeix una acidosi metabòlica.
El bicarbonat sòdic va ser el primer medicament que es va utilitzar com tampó.
Les d'utilització més habitual són la solució de bicarbonat 1 Molar ( 1 M = 8.4% ), que seria la forma preferida per a la correcció de l'acidosi metabòlica aguda, i la solució de bicarbonat 1/6 Molar ( 1.4% ) amb osmolaritat semblant a la del plasma.

Altra solució isotònica correctora de l'acidosi és el Lactat sòdic. El lactat de sodi és transformat en bicarbonat sòdic i així actuaria com tamponador, però com aquesta transformació prèvia implica un metabolisme hepàtic, es contraindica la seva infusió en pacients amb insuficiència hepàtica així com en la situació de hiperlactasèmia.

1.8. Solucions acidificants

El clorur amònic 1/6 Molar és una solució isotònica (osmolaritat = 334), acidificant, d'utilitat en el tractament de l'alcalosi hipoclorèmica. L'ió amoni és un donador de protons que es disocia en H+ i NH3+, i la seva constant de dissociació és tal que en la gamma de pH de la sang el NH4+ constitueix el 99% del'amoníac total. L'acció acidificant depèn de la conversió dels ions amoni en urea pel fetge, amb generació de protons. Per això, les solucions de sals d'amoni estan contraindicades en la insuficiència hepàtica. A més, el clorur d'amoni provoca toxicitat quan és administrat de forma ràpida, i pot desencadenar bradicardia, alteracions respiratòries i contraccions musculars.

2. SOLUCIONS COL.LOIDALS

Les solucions col.loidals contenen partícules en suspensió d'alt pes molecular que no travessen les membranes capil·lars, de manera que són capaces d'augmentar la pressió osmòtica plasmática i retenir aigua en l'espai intravascular. Així doncs, les solucions col.loidals incrementen la pressió oncótica i l'efectivitat del moviment de fluids des del compartiment intersticial al compartiment plàsmic deficient. És el que es coneix com agent expansor plàsmic. Produeixen efectes hemodinàmics més ràpids i sostinguts que les solucions cristal.loides, precisant-se menys volum que les solucions cristal.loides, encara que el seu cost és major.

2.1. Albúmina

L'albúmina es prepara mitjançant la precipitació amb alcohol de plasma humà, i posteriorment és sotmesa a pasteurización durant 10 hores a 60 graus centígrads per a la inactivació viral. És el derivat plàsmic més segur des del punt de vista de la transmissió de malalties infeccioses conegudes.
L'albúmina es produeix en el fetge i és responsable d'aproximadament un 70-80% de la pressió oncótica del plasma, constituint un coloide efectiu.
L'albúmina es distribueix entre els compartiments intravascular (40%) e intersticial (60%).
La seva síntesi és estimulada pel cortisol i hormones tiroidees, mentre que la seva producció disminueix quan augmenta la pressió oncótica del plasma. La concentració sèrica normal en sèrum és de 3.5 a 5.0 g/DL i està correlacionat amb l'estat nutricional del subjecte. Si disminuís la concentració d'albúmina en l'espai intravascular, l'albúmina del interstici passaria a l'espai vascular a través dels canals limfàtics o bé per refluxe transcapilar.
La capacitat de retenir aigua que té l'albúmina ve determinada tant per la seva quantitat com per la pèrdua de volum plàsmic que s'hagi produït. Un gram d'albúmina incrementa el volum plàsmic aproximadament en 18 ML, i 100 ML d'albúmina al% incrementen el volum plàsmic una mitjana de més o menys 465 ± 47 ML.
L'albúmina administrada es distribueix completament dintre de l'espai intravascular en dos minuts i té aproximadament una vida mitjana entre 4 i 16 hores. El 90% de l'albúmina administrada roman en el plasma unes dues hores després de l'administració, per a posteriorment equilibrarse entre els espais intra i extravascular durant un període de temps entre 7 a 10 dies. Un 75% de l'albúmina comença a desaparèixer del plasma en 2 dies. El seu catabolisme té lloc en el tracte digestiu, ronyons i sistema fagocític mononuclear.
Els preparats tenen generalment una concentració del 5% (isooncòtics) o del 20% (hiperoncòtics), amb un pH de 6.9.
Principals indicacions: Hipovolèmia (quan existeix contraindicació de col.loides i cristal.loides), Hipoalbuminèmia (si albúmina inferior a 20g/l,en períodes curts).
Ritme de infusió: Velocitat individualitzada.
Recomanació:
- Albúmina 20%: 1-2 mL per minut.
- Albúmina 5%: 5 mL por minut.

2.2. Fraccions Proteïques de Plasma Humà

Les fraccions proteïques del plasma, igual que l'albúmina, s'obtenen per fraccionaments seriats del plasma humà.
La fracció proteïca ha de contenir almenys 83% d'albúmina i no més d'un 1% de g-globulina, la resta estarà format per a i b-globulines. Aquesta solució de fraccions proteïques està disponible com solució al 5% en sèrum fisiològic i estabilitzat amb caprilat i acetiltrifosfanat sòdic.
Presenten propietats similars a l'albúmina i el principal avantatge d'aquesta solució consisteix en la seva fàcil manufacturació i la gran quantitat de proteïnes aportades.

2.3. Solucions Col.loidals Artificials

- Dextranos: Polisacàrids d'origen bacterià produïts pel Leuconostoc mesenteroides.
- Hidroxietil-midó (HEA): Midó sintètic preparat a partir de l'amilopectina mitjançant la introducció de grups hidroxietil èter en els seus residus de glucosa.
- Pentamidó: Preparat amb formulació semblant al hetamidó, però amb un pes molecular de 280.000 daltons i un nombre molecular mitjà de 120.000 daltons, pel que també pot ser cridat hetamidó de baix pes molecular.
- Derivats de la gelatina: Polipèptids obtinguts per desintegració del col·làgen.

---

•   SISTEMES DE INFUSIÓ

Existeixen dos tipus bàsics de sistemes de infusió de líquids intravenosos: el sistema obert i el sistema tancat.

El sistema obert està format per contenidors de vidre o plàstic semirígit. Una vegada connectat a un accés vascular permet l'entrada d'aire a través d'una finestra de sortida externa.
El sistema tancat consta d'un envàs colapsable que una vegada connectat a l'accés vascular no requereix, ni permet, una finestra de sortida externa i en el qual l'aire que penetra a l'interior de l'envàs és part del sistema.

---

•   SISTEMA DE PERFUSIÓ

El sistema (o equip) de perfusió és el dispositiu que connecta el flascó de la solució a perfundir amb el catéter.

Parts dels equips de perfusió:

- Punxó superior: permet perforar el tap de sortida del flascó de la solució. Conserva la seva esterilitat amb una caputxa protectora.
- Presa d'aire: permet que vagi entrant aire en el flascó per a afavorir la fluïdesa de la perfusió sense que passi a la resta del sistema. Incorpora un filtre per a impedir l'entrada de gèrmens.
- Càmera de degoteig: és un recipient transparent en el qual va caient la solució gota a gota, permetent així calcular la velocitat de la perfusió contant el nombre de gotes que cauen per minut.
Les càmeres de degoteig amb microgoter permeten ajustar amb major precisió el ritme de perfusió.
- Tub distal: s'inicia en la càmera de degoteig i finalitza en una connexió per al dispositiu de punció.
- Clau o pinça reguladora: es troba en el tub distal o allargadera i permet regular el ritme de perfusió de la solució.
- Port d'injecció: present en alguns sistemes de perfusió. A través d'ells es pot injectar medicació sense desconnectar el sistema, afavorint l'asepsia.

---

•   CÀLCUL DE LA VELOCITAT DE PERFUSIÓ EN SEROTERÀPIA

1 mL  =  1 cc  =  20 gotes  =  60 microgotes

Nombre de gotes per minut = volum per administrar en cc  x  20 gotes  /  temps de perfusió en minuts

Nombre de microgotes per minut = volum per administrar en cc  x  60 microgotes  /  temps de perfusió en minuts

• ^
  Pujar a l'inici de la pàgina

• Autors - Referència - Revisió - Bibliografia

• Autors i Referència:

Autors: Arencón A, Llobet E.
Títol del Document:
Seroteràpia - Fluïdoteràpia
Referència:
En: Documents ACCURA UHD [sèrie en Internet]
Disponible en: http://www.accurauhd.com/doc_seroterapia.html
Data del document: Gener 2004
Revisions: Octubre 2006 - Abril 2007
Propera revisió: Abril 2009

• Revisió del Document:  

• Arencón Arias, A.
  Diplomat d'Infermeria - Diplomat en Fisioteràpia.
  Postgrau en Medicina General i Especialitats Mèdiques. Postgrau en Cures Pal.liatives.
• Llobet Díaz, E.
  Diplomada d'Infermeria.
  Postgrau en Cures Pal.liatives.
• Equip interdisciplinari ACCURA UHD 2007
  
  
• Data de revisió : Abril, 2007.
• Propera revisió : Abril, 2009.

• Bibliografia:  

• Brunner LS, Suddarth DS. Enfermería Médico Quirúrgica. Ed. Interamericana, 1989
• Du Gas. Tratado de Enfermería Práctica. Ed. Interamericana, 1986
• Esteban A, Portero M. Técnicas de Enfermería. Ed. ROL, 2a. Edición, 1988
• Esteve J, Mitjans J. Enfermería. Técnicas clínicas. Madrid: McGraww-Hill Interamericana; 2002
• Fluidoterapia. Principios de Urgencias, Emergencias y Cuidados Críticos. [serie en Internet] Disponible en: http://www.uninet.edu/tratado/c060206.html
• Gómez-Bozares P, Torroba I. La fluidoterapia en Urgencias. Medicina Integral; Vol. 27, número 4; Febrero 1996; 151-7.
• Guía sobre la transfusión de componentes sanguíneos y derivados plasmáticos. Sociedad Española de Transfusión Sanguínea (SETS). 2006
• Martinez-Vea A. Metabolismo electrolítico y equilibrio ácido-base. Fisiopatología, clínica y tratamiento. S. Montoliu. Deshidratación y depleción de volumen. Doyma libros S.A. 1994. Cap.3: 21-7
• Poole SB. Perfusiones intravenosas. JimsEd., Barcelona, 1992
• Roca M, Massó J, Codina C, Ribas J, Isamat E. Guía de administración de medicamentos. Servicio de Farmacia. Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, 1992
• Ruiz J, Martín MC, García-Penche R. Procedimientos y Técnicas de Enfermería. Ed. ROL, 2006
• shoemaker WE, Ayres S, Grenvick A, Holbrook PR, Leigh Thompson W. Reanimación con líquidos y coloides. Textbook of critical Care. Philadelphia. 2a Ed. 1989
• Swearingen PL. Manual de Enfermería Médico-Quirúrgica. Harcourt Brace, 3a. Edición, 1998

• ^
  Pujar a l'inici de la pàgina
  
  
• << Tornar a Documents